Sóc la Raquel
García, un dels cinc integrants del grup d’Osona, que un bon
dia vam decidir fer el Camino de Santiago, des de Montserrat.
Bé, la veritat és que jo no vaig ser l’organitzadora d’aquesta
aventura...aquest honor l’hem d’atribuir a en Joan Gómez,
el nostre cap de grup, la persona que ens portaria pel bon camí...el
Camí de Sant Jaume!
La nostra sortida
va ser el dia 5 de juliol de 2003 des de Montserrat, una bona colla ens va
venir a fer el comiat...La Montse, l’Alba, l’ Iria, en Gep, la
Noema, la germana del Manel i el seu cunyat!
El que no sabíem és que un munt d’ experiències,
bones i no tant bones, rondarien al llarg del camí amb tots nosaltres...
Tinc un agradable record, quant penso les bones estones que vàrem passar i el que vàrem arribar a riure...
Com aquella primera
nit a Tàrrega, que vàrem dormir en un local que ens va cedir
mossèn Raül, quin paio aquest!, era més conegut que el
propi batlle del poble!
Des de aquí, li voldria donar les gràcies, doncs aquella nit
teníem tots els números per acabar dormint sota d’un pont...
O aquell altre dia, crec que va ser a Monzón, on abans d’un sopar on el riure seria el protagonista, en Joan ens va donar a tots una petita lliçó de meteorologia, doncs vàrem poder observar un grups de núvols amenaçadors “cumulonimbos”, que farcien el cel d’una manera força lúgubre. Poc sabíem nosaltres, que el que ens estaven augurant era un esdeveniment fortuït...
Doncs l’esdeveniment
fortuït va esdevenir...en Joan, el nostre cap de grup amb més
paciència i amb més saber, ens hauria de deixar tot just passats
uns municipis d’Aragó, problemes familiars el farien retornar
a casa.
Va ser a Puente la Reina de Jaca, el seu camí acabava allí,
i el nostre quedava partit pel sentiment...doncs tots sabíem del cert
que aquella aventura sense ell, no seria el mateix. Com cadells abandonats
per la seva mare, vàrem decidir tirar endavant amb aquell projecte...jo
em veia amb cor, doncs tot just feia un any que havia fet una part de la ruta,
des de Roncesvalles. Tanmateix, que en Joan ens deixés, va esdevenir
un moment molt dur per a tots, tant per ell com per nosaltres, però
ara quant hi penso, crec que no deixa de ser una experiència...
Bé, no tenint
prou amb l’experiència d’en Joan, em vàrem tenir
més...
La bicicleta d’en
Manel, ens faria baixar la moral més d’una vegada...doncs quan
no era el porta equipatges, era la llanta o era la càmera o era, era,
era... només ell, sap que va estar a punt d’engegar-ho tot a
rodar!
Però un cop més, trampejaríem aquells petits entrebancs!
Manel! Quin atribolament et va fer passar aquella bicicleta!
També recordo amb molta gràcia, el dia que en Jordi va estar apunt de caure pel marge, doncs una vespa li rondava a dins les ulleres...això si, no es va escapar de la picada ferotge d’un ésser inoportú! Ja, ja, ja !
L’Albert en
canvi, era l’home de seny...la persona que posava les coses al seu lloc
entre nosaltres. El jutge de pau, quant la gana ens embolcallava i feia sorgir
el pitjor de cadascú! Era un bon puntal per l’equip.
Finalment, al cap
de 14 dies fèiem la nostra entrada triomfal a Santiago de Compostela...
els quilòmetres a sobre la bicicleta havien acabat! Sempre recordaré
aquell dia, si més no, perquè semblava que no arribaria mai,
aquell mateix dia vaig punxar en tres ocasions, i la bicicleta es trobava
en un estat de conservació lamentable, semblava treta d’un col·leccionista
d’andròmines!
Aquella nit ho vàrem celebrar com Déu mana a la marisqueria
“El Gato Negro”, anàvem aconsellats per en Joan, i no es
va equivocar, doncs vàrem sopar com marquesos... marisc i riveiro a
dojo, només us diré que vàrem agafar una bufa del quinze...quin
riure!
Darrerament el nostre
projecte comú havia finalitzat, amb ell, les persones i amics que vàrem
conèixer, especialment l’ Iñaki de la Rioja. La forta
calor de l’estiu, l’esforç, el cansament, la gana, el fred
i la pluja quedarien ja en el record.
Un projecte, on hem tingut la sort de conèixer la cultura, la gastronomia
i els costums, de les regions que formen part d’aquest camí.
Grans obres del romànic com el pont de pedra de Puente la Reina a Navarra,
o les majestuoses catedrals de Burgos, Santiago de Compostela i Lleó,
o el palau episcopal d’ Astorga (Lleó), fet per en Gaudí.
El poble de O Cebreiro, poble celta, o el castell de Pontferrada... 
I la gastronomia, que sense dubte degustàvem...recordo a Mèlide,
a la pulperia Ezequiel, vàrem degustar el millor pop a la gallega que
he tastat mai, crec que com a “peregrino”, és parada obligatòria!
Un bon rioja no va faltar a Logroño durant el sopar, també vàrem
provar el “roscón” a Ponferrada, i que dir del riveiro
i del marisc...ummmmmmmh!
Bé, finalment
m’agradaria dir-vos que embarcar-te a fer el Camino de Santiago, és
embarcar-te a fer un projecte on les experiències que hi viuràs
t’enriquiran d’una manera molt amplia, i al llarg del temps, gaudiràs
tot recordant aquelles vivències.
Personalment, tinc un molt bon record de tot allò, i no descarto que
en un futur hi torni...doncs aquest camí enigmàtic i màgic,
fa que les persones que un bon dia decideixen fer-lo, tard o d’hora
hi tornin.
Gràcies a en Joan, en Jordi, en Manel i l’Albert, que un bon dia varen deixar-me compartir el seu projecte!
