El Camí de Santiago per: Manel de Melo


Tot va començar un diumenge dels quals habitualment surto a fer un volt amb bicicleta amb els amics, i un d'ells que ja havia fet el camí de Sant Jaume va dir que aquest any tornaria a fer-ho, però des de “MONTSERRAT”. AL següent diumenge es van incorporar al grup un altre noi, l' Albert, que amb en Joan van parlar del Camí de Santiago, estaven tan entusiasmats que al final vaig optar per decidir-me a fer-ho amb ells . Així va començar tot. A partir d'aquest moment em vaig anar animant tant que un altre membre del grup, en Jordi, es va contagiar del meu entusiasme i es va unir al nostre projecte. Ja érem quatre a viure aquesta aventura ciclista.

Com que en el grup ja teníem un membre amb experiència en el Camí, en Joan , es va encarregar de donar-nos la informació necessària per a realitzar el trajecte amb el material imprescindible. AL final sortim quatre homes i una dona.
Així doncs arribà el gran dia!. El dia cinc de juliol del 2003, vam sortim de Tona a les set del matí, el meu cunyat ens acompanyà fins a Montserrat amb la seva furgoneta. Ell durà totes les bicicletes. Sobre les nou comencem ha pedalejar. La 1ª nit dormim a Tàrrega( en el sòl). Jo em volia morir !.... i vaig pensar !...¡ aquest camí serà una creu !. L'endemà ja vaig tenir problemes amb les alforges ( tocaven a les rodes) i així vaig estar sofrint problemes fins el quart dia que arribàrem a “Sangüesa”.

Un membre del grup va haver d'abandonar per un assumpte familiar greu i això ens va afectar molt . Vam tenir problemes amb les bicicletes i vam estar a punt de llençar la tovallola , ja que durant aquest mateix dia tot va sortir malament des que ens vam aixecar fins el vespre. Va ser un dia per a oblidar. Per sort l'endemà vaig poder arreglar les alforges i a partir d'aquest moment el meu estat d'ànim millorà un 100%. El ritme del camí s'incrementà .

Després de tretze dies pedalejant, amb els seus més i els seus menys...(encara que vam tenir sort perquè sol va ploure un dia) a partir de Ponferrada, el camí és bastant dur, però per sort finalment arribem bé a la plaça del Obradoiro a Santiago.

L'HEM ACONSEGUIT!!

A l'endemà en la Catedral de Santiago se celebrava la missa del pelegrí a les dotze del matí. Per a mi va ser impressionant, veure com estava la catedral... plena de gent a tots costats, de gom a gom !.
En resum, per a mi, ha estat una bona experiència tant a nivell de companys, com a nivell espiritual!
No descarto tornar ha repetir-ho algun altre dia...!

ELS ALBERGS: En general els vaig trobar bastant bé . Hi ha bastant diferència dels albergs privats als públics . Personalment , l'alberg de Belorado és en el que més a gust m'he trobat, vaig dormir com un nadó. Això sí, era privat .
Alguns dies vam haver de dormir en pensions , ja que els albergs estaven plens. Generalment l'ambient als albergs era maco i amb la gent que vam trobar va ser també molt bo.

LES ANÈCDOTES: Anècdotes hi ha per a escriure un llibre , però us vaig a. narrar solament algunes :

-Per exemple, després de pujar un gran port, ( la Creu de Ferro). I una vegada que comencem a baixar la millor baixada del Camí ( la baixada fins el Acebo), se'm va trencar la llanta de la bicicleta i vaig haver de fer tota la baixada en un taxi.

-Un dia entrem en un restaurant i ens van dir que no estava la mestressa i la noia del grup, la Raquel, que és molt espavilada... va dir no es preocupi que ja faré jo les truites i dit i fet. Es va ficar en la cuina i les va fer!!

-Un company duia tot el camí dient que volia banyar-se i al final ens vam ficar en una tolla... que estava l'aigua... congelada. Però ens vam ficar i així se li passar el desig de banyar-se al Jordi.

-En arreglar punxades de rodes, incloent les meves, ja sóc un professional .

COMENTARI:
Després d'haver fet el Camí he arribat a la conclusió que amb una bicicleta més senzilla que la meva, no hagués tingut tants problemes, la meva és massa sofisticada per a dur molt pes darrere. Ja que és de suspensió total.